OCCITÀNIA

Célie Falières

A l’entrevista del 29 d’abril de 1937 amb la BBC, Words fail me, Virginia Woolf expressà la dificultat de traduir el pensament en paraules. Woolf pressuposa que aquest no està articulat. El llenguatge que li permet expressar-lo està subjecte a canvis permanents en les seves regles i usos. Pel que fa a les paraules que la constitueixen són, per naturalesa, imprecises i interdependents; poc fiables, en definitiva. Woolf no ens diu que no escrivim més per por a fallar, però subratlla la dificultat de fer-ho amb precisió.

El meu treball com a artista visual està estretament relacionat amb aquesta noció de traducció imperfecta i necessària. Utilitzant el repertori de les ciències naturals, de la història de l’art i del folklore, els objectes que faig són formalitzacions d’un pensament latent. Manipulo materials sense jerarquia i busco punts d’equilibri entre allò perenne i allò perible. La matèria té la seva importància, però no és l’únic tema. És també un vocabulari de formes, d’escales, una narració que segueix la seva pròpia sintaxi i s’articula entorn de contextos canviants.

Scenery, argila, cotó, pintura, llana, produïda amb el suport de les regions d’Occitània i Grand-Est, 2019.

Commune, cotó, polièster, tela, 180x100cm, comú, realitzat en residència a Saint-Paul-Cap-De-Joux per invitació de AFIAC, 2019.

Solid Objects, escaiola, fusta, metall, guix, llana, dimensions variables, Des Artistes Chez l’Habitants, AFIAC, 2019

Darla Murphy

Darla Murphy explora les tensions possibles entre una imatge i el seu objecte, entre una realitat i una història, entre una experiència i un relat. El seu treball es basa en un ampli ventall de suports, apropiant-se del vídeo com a forma d’instal·lació, així com el so, el volum, l’escriptura i la performance. Aprofundeix en l’inevitable osmosi entre el que és real i fictici, allò documentat i allò imaginat. Els seus textos narratius desenvolupen aquests temes tractant la ficció al mateix nivell que els fets, en aquesta època sociopolítica on semblaria que tota informació pot prendre el significat que se li atribueixi.

El lloc per a aquestes preguntes es troba en la relació entre allò humà i la natura salvatge, en particular en la creació de la imatge de la natura a través de la cultura. Els objectes també es converteixen en llocs d’interrogació del context paisatgístic. Sovint enigmàtica d’esperit, la seva obra busca posar en joc la neutralitat de la naturalesa, sense nostàlgia, utilitzant un llenguatge no neutral.

Nascuda als Estats Units i resident a França des de fa onze anys, s’alimenta de les dues cultures i dels seus respectius paisatges, que representen dues visions occidentals de la natura. Això també la porta a la qüestió de l’idioma i de l’experiència individual i social com a filtres de subjectivació del món. Igual que el paisatge, el llenguatge és producte de fenòmens culturals que es perden a través de la traducció. En la seva obra, la distància entre el que es diu através del text i el que es mostra ens serveix per alterar el nostre sentit d’objectivitat i ens empeny a qüestionar la nostra comprensió del “veritable”.

ILLES BALEARS

Marina Ribot Pallicer

Marina Ribot Pallicer (Calvià, Illes Balears) entrellaça projectes d’experimentació artística amb la pràctica i recerca curatorial. Treballa, explora i crea de forma col·lectiva en diversos espais compartits des d’on posar en el centre l’assaig i les metodologies d’investigació. És membre de pli-é collective juntament amb Eva Paià i Angelica Tognetti, un grup de recerca des del qual aborden diferents propostes per retornar el terme de curadoria a la seva etimologia original: la que el relaciona amb la «cura». Així mateix, forma part del projecte fora de camp, una metodologia i espai d’aprenentatge que travessa pràctiques artístiques i extraartístiques. Recentment, ha realitzat una residència

d’investigació en el MACBA amb el projecte «geografies de guerra: la graella com a infraestructura», una proposta audiovisual des de la qual problematitza el mapa i la graella com a formulacions bel·licistes i estructures no neutres.

Marta Grimalt Canals

La meva expressió artística toca moltes disciplines, però sobretot la del cinema, la fotografia i l’estilisme. Les formes, colors, textures, vibracions i energies és lo que més m’atreu, especialment el fet de generar atmosferes i emocions, a través d’un llenguatge críptic i sensorial, sempre lliure.

El poder del llenguatge audiovisual és la meva eina. Com de la psicodèlia d’una consecució d’imatges, segons com hagin estat enregistrades i muntades, juntament amb efectes sonors de tot tipus, des de converses, renous, paisatges sonors o música, dóna el resultat d’una pel·lícula, el qual format és molt versàtil i de fàcil difusió a través de la seva projecció o emissió en pantalla.

 M’interessa tractar temes crítics socials amb pensament feminista, d’expressió lliure, ecològic i en defensa dels animals. Aquests camps els explor i plasm a través de l’humor absurd, irònic i àcid, així com amb missatges entre línies en l’escena abstracta i també amb poesia existencial. Consider que amb una mica de comèdia i surrealisme li puc treure pes a problemàtiques existents, sense deixar de banda el respecte.

Si hauria d’encaixar la meva obra en algun moviment, ho faria dins de les noves avantguardes, el post-tot, on lo experimental es cobra importància a l’hora de crear, ja que l’acció més directa i espontània és igual de lícita que la planejada. Això ho relacion amb el gènere de fantasia, on no hi ha límits per generar continguts, sinó l’expansió d’un imaginari boig i amb infinites possibilitats, sense oblidar una conjunció i una formació ordenada dins el caos.

L’efecte fluid i orgànic és per mi lo que dóna aquesta màgia, d’aquí que em senti molt identificada amb el caràcter i acabat que dóna tant el cinema analògic (súper 8, 16mm, 35mm…) i la fotografia analògica (35 mm, fotografia instantània…) i el fet de treballar amb distints tipus de càmeres i lents, depenent del resultat que vull obtenir.

A més donc cabuda al vídeo digital, especialment amb càmeres poc comuns o antigues, com amb vídeo càmera Mini DV, càmera d’ipod ja retro o simplement la càmera del mòbil on també aquestes imperfeccions de definició generen un efecte orgànic espontani i DIY on d’aquestes inquietuds també n’he tret el fet de publicar fanzines autoeditats podent traslladar aquest llenguatge en paper.

LLARGA VIDA AL SURREALISME!

CATALUNYA

Roc Domingo Puig

(Lleida, 1992) Graduat en Belles Arts (UB), membre del KGG i el Grup d’Estudi. La seva pràctica artística va de la producció visual i el comissariat a l’educació, on aprofita per a apropar-se a les tradicions, hàbits i costums lligats a un context concret, atenent els objectes que les mantenen i/o les fan possibles, amb la intenció de fer visible unes certes tensions o assumpcions naturalitzades. En aquesta deriva ha realitzat els projectes Cómo amanecer en una fiesta en Casa Tres Patios (Medellín, 2018), Portar el Daurat a La Escocesa (Barcelona, 2019) i De perdidos al río en el Centro Huarte (Huarte, 2020), tots ells juntament amb Joana Capella.

Alhora s’interessa pel fer dels artistes contemporanis del seu entorn, que convida a intervenir en alguns dels seus projectes autogestionats. Com La Permanent (2017-2020), un projecte comisarial en la perruqueria de la seva mare a Lleida. Des de 2017 col·labora amb Espai Híbrid, un equip docent de la

Facultat d’Educació de la Universitat de Lleida, experimentant

interseccions entre art i educació en la formació inicial docent. Amb ells ha participat del projecte El museu és una escola (2017-2020), que s’articula entre diferents centres d’educació primària i secundària de Catalunya, i l’exposició Apunts sobre la impossibilitat de la imatge del món (Lleida, 2019).

Actualment compagina la pràctica artística amb la docència en instituts i Escoles d’Art.

Juan David Galindo

Un Juan. Hi ha milers de Juanes en el món i firmo com a tal, com un entre milers. Investigo amb projectes artístics, materialitzats a través de mitjans com l’arxiu, el vídeo o la performance, els models de subjectivació que deformen, disciplinen, limiten i potencien el <>. Aprofundeixo en la construcció de la subjectivitat, partint del que conforma el <> més enllà de la identitat i la biografia.

Penso en la mateixa lògica i patró amb la qual navego per les meves pantalles, vaig obrint capes i més capes que es van sobreposant, entremesclant i contaminant. Actuo amb una ment amb dèficit d’atenció que no és capas d’aprofundir en una línia i, com a efecte, está condemnada a obrir links, referents i vídeos. En lloc de lluitar, em proposo entregar-me a la meva (in)capacitat d’atenció i al meu impuls d’obrir i obrir finestres. Em rendeixo al bombardeig d’informació, em fusiono amb la seva lògica saturada i trobo eines per copiar, enganxar, reemplaçar, suprimir i discernir, per construir des d’allí una metodologia, una forma d’articulació que busca convertir un problema i una conseqüència en una proposta.