Marta Grimalt Canals
La meva expressió artística toca moltes disciplines, però sobretot la del cinema, la fotografia i l’estilisme. Les formes, colors, textures, vibracions i energies és lo que més m’atreu, especialment el fet de generar atmosferes i emocions, a través d’un llenguatge críptic i sensorial, sempre lliure.
El poder del llenguatge audiovisual és la meva eina. Com de la psicodèlia d’una consecució d’imatges, segons com hagin estat enregistrades i muntades, juntament amb efectes sonors de tot tipus, des de converses, renous, paisatges sonors o música, dóna el resultat d’una pel·lícula, el qual format és molt versàtil i de fàcil difusió a través de la seva projecció o emissió en pantalla.
M’interessa tractar temes crítics socials amb pensament feminista, d’expressió lliure, ecològic i en defensa dels animals. Aquests camps els explor i plasm a través de l’humor absurd, irònic i àcid, així com amb missatges entre línies en l’escena abstracta i també amb poesia existencial. Consider que amb una mica de comèdia i surrealisme li puc treure pes a problemàtiques existents, sense deixar de banda el respecte.
Si hauria d’encaixar la meva obra en algun moviment, ho faria dins de les noves avantguardes, el post-tot, on lo experimental es cobra importància a l’hora de crear, ja que l’acció més directa i espontània és igual de lícita que la planejada. Això ho relacion amb el gènere de fantasia, on no hi ha límits per generar continguts, sinó l’expansió d’un imaginari boig i amb infinites possibilitats, sense oblidar una conjunció i una formació ordenada dins el caos.
L’efecte fluid i orgànic és per mi lo que dóna aquesta màgia, d’aquí que em senti molt identificada amb el caràcter i acabat que dóna tant el cinema analògic (súper 8, 16mm, 35mm…) i la fotografia analògica (35 mm, fotografia instantània…) i el fet de treballar amb distints tipus de càmeres i lents, depenent del resultat que vull obtenir.
A més donc cabuda al vídeo digital, especialment amb càmeres poc comuns o antigues, com amb vídeo càmera Mini DV, càmera d’ipod ja retro o simplement la càmera del mòbil on també aquestes imperfeccions de definició generen un efecte orgànic espontani i DIY on d’aquestes inquietuds també n’he tret el fet de publicar fanzines autoeditats podent traslladar aquest llenguatge en paper.
LLARGA VIDA AL SURREALISME!